Sincerament, no se com començar a escriure aquesta nova
experiència. No se si basar-me en una valoració tècnica valorant els trams
d'aquesta cursa o fer una valoració mes personal deixant parlar els sentiments.
L’únic que tinc clar es que es una experiència única, que tot corredor, atleta,
runner o com es vulgui dir, a de viure, almenys una vegada. I es veritat, es
tal com m'havien explicat.
No només em vaig mentalitzar físicament, sinó que vaig
intentar escoltar a tota la gent mes experta que jo a que em contessin la seva
experiència, els seus consells, les seves opinions. Tot ha servit d'ajuda, al
igual que la gent que la gent que m'ha animat a tirar endavant, o la gent que
s'ha preocupat pensant que potser seria molt per mi. A ningú li faltava la raó.
Tot just fa 3 anys que havia fet la meva primera mitja
marató a Balaguer. I també m'imposava respecte al seu moment. I ara en porto 9
de fetes. Moltes il·lusions, moltes ganes, motivació, però també molta por. Por
per saber si aguantaria, por perquè mai havia arribat a aquest extrem, por per
el respecte de tenir 42 km davant. Por i respecte, que amb el pas dels dies,
anava pujant.
28 de desembre, per fi em decideixo. Tot va començar
(coses curioses de la vida) el dia dels innocents de 2016. Aquell dia després
de moltes setmanes pensant-ho vaig decidir apuntar-me a la marató de Barcelona,
ni hem vaig donar compte que era el dia dels innocents. Després d'acabar per
tercer any seguit com a corredor de mes curses de 5 km de la lliga ponent i de
finisher de les 4 mitges maratons de Lleida en el 2016 faltava l’últim
repte.
11 de març, comencem el viatge amb l’Àngels, arribem a
Barcelona a buscar el dorsal, dorsal 7154. Coses estranyes, estava més
preocupat de trobar aparcament el dia de demà que de la cursa en si. Ens
allotgem a Barberà del Vallès i intentem relaxar-nos a poques hores de
l'esdeveniment. Visitem el centre comercial el Baricentro i anem a dormir
aviat. Em preocupo de que el rellotge, música i roba estigui preparat. Tot està
a punt. Tots a dormir.
12 de març, es el dia. Ens aixequem a les 5:30. Queden 3
hores, esmorzem i comencem a tirar. Arribem poc abans de les 7:00. Temps per
intentar relaxar-se i fer un bon escalfament. Tot apunt per anar al calaix de
sortida. 20.000 persones esperant el tret de sortida. Surt el primer calaix, el
dels millors atletes, em sento bé, relaxat, gaudint de l'ambient. Sona el tret
de sortida del meu calaix i començo a tirar. Aprofito cada avituallament (cada
3-5 km havia un) per hidratar-me i agafar forces. Aconsegueixo anar a un ritme
desitjat (5min12) el 60% de la cursa, concretament fins el km 27. Per sobre de
la llebre de les 3 hores 45.
Arriba el primer problema, les cames comencen a afluixar,
no puc seguir aquest ritme, Decideixo baixar-lo. Aconsegueixo fer 8 km a 5min
45. Feia poc m'havia avançat la llebre del 3h 45, no podia seguir-lo. Ja en
portem 35. Aqui arriba el segon problema, les cames em fan molta figa, no puc
seguir corrent permanentment, tinc que anar caminant 100-200 metres cada 6 o 7
minuts, els km es feien eterns, només pensava en acabar, però cada cop anava
més tocat. Petites rampes cada certs passos. Aprofito cada avituallament per
remullar-me les cames i hidratar-me, tot i que el problema no era aquest, era
físic.
Decideixo cada cop que arribo a 1 km caminar 100-150
metres i tornar a córrer. Aquí entra el públic, aquell que estava tota la cursa
però que només vaig valorar en els ànims quan em veien caminar que no ens
rendíssim. En tots els 42 km estava a rebentar de gent però era ara quan els
necessitava, i van ser una afició 10. Només vaig veure una persona que no va
estar a l’altura, un personatge, per no dir un altra paraula, que estava entre
el públic, que a falta de 4-5 km als participants que veia caminant els anava
dient, “va Sergi, abandona, va marta abandona....”. Em pregunto, com pot haver
gent així? Però no era moment per pensar o preguntar-se coses, entre centenars
de milers de persones, que havia, va ser l’únic que desentonava entre aquesta
festa de l’esport.
Veig gent que també va parant inclús gent que necessita
entrada mèdica. Segueixo tirant. Es feia etern, quan s'acaba això? Perquè no
m'he quedat a Torrelameu fent la lliga ponent? Perquè he vingut aquí? Perquè no
abandono? Les cames tremolen i no aguanten. Quedava 2 km i veig de molt lluny
la plaça Espanya, allí on acaba la cursa, tiro com puc, intento no caminar més.
Quan queda 500-600 metres el cos deixa de córrer, i passa a ser el cor, que ha
tret les forces d'allà on no ni havia per acabar l’últim tram a un ritme acceptable
gairebé similar als primers 27 km.
Ultima recta. Veig la meta i accelero al màxim de les
energies que em queden. Estic arribant a la meta. Començo a recordar les
padrines allí on siguin, visualitzo la cara de l’Àngels, la família, el Martí,
els amics, el Lou, a tothom. Creuo la línia amb un crit de ràbia, les cames
destrossades i sentint-me molt feliç. Acabo de aconseguir el repte fins fa
mesos impensable. Una línia de meta, la diferència entre sentir-se un mosquit a
l'home més gran del mon. Sensació irrepetible. 3hores 57m 2 seg, temps per
recordar tota la vida. Posició 7790 de 16332 persones que van acabar la cursa,
més els companys que no van poder arribar, ells també tenen molt mèrit. Els més
de 20.000 que vam començar tenim el nostre mèrit. 20.000 històries que contar.
Per alguns serà una marató més, per altres una marca personal i per gent com jo
sempre serà la primera. Vull felicitar la gran cursa feta també per els
companys de Mai Parem Alcarràs la Ivet i el Fran, o altres companys com el Jordi
Zaragoza entre molts altres.
Sense paraules. Per fi entenc el que m'explicaven que se
sent al acabar una marató. I ara ho podré explicar jo. El patiment i la
satisfacció no ens ho podrà treure ningú.
Gracies
amics. Salut, km i feina
Albert Dolset
No hay comentarios:
Publicar un comentario