jueves, 16 de marzo de 2017

Zurich Maraton Barcelona



 
Sincerament, no se com començar a escriure aquesta nova experiència. No se si basar-me en una valoració tècnica valorant els trams d'aquesta cursa o fer una valoració mes personal deixant parlar els sentiments. L’únic que tinc clar es que es una experiència única, que tot corredor, atleta, runner o com es vulgui dir, a de viure, almenys una vegada. I es veritat, es tal com m'havien explicat. 
 
No només em vaig mentalitzar físicament, sinó que vaig intentar escoltar a tota la gent mes experta que jo a que em contessin la seva experiència, els seus consells, les seves opinions. Tot ha servit d'ajuda, al igual que la gent que la gent que m'ha animat a tirar endavant, o la gent que s'ha preocupat pensant que potser seria molt per mi. A ningú li faltava la raó.
 
Tot just fa 3 anys que havia fet la meva primera mitja marató a Balaguer. I també m'imposava respecte al seu moment. I ara en porto 9 de fetes. Moltes il·lusions, moltes ganes, motivació, però també molta por. Por per saber si aguantaria, por perquè mai havia arribat a aquest extrem, por per el respecte de tenir 42 km davant. Por i respecte, que amb el pas dels dies, anava pujant.
 
28 de desembre, per fi em decideixo. Tot va començar (coses curioses de la vida) el dia dels innocents de 2016. Aquell dia després de moltes setmanes pensant-ho vaig decidir apuntar-me a la marató de Barcelona, ni hem vaig donar compte que era el dia dels innocents. Després d'acabar per tercer any seguit com a corredor de mes curses de 5 km de la lliga ponent i de finisher de les 4 mitges maratons de Lleida en el 2016 faltava l’últim repte. 
 
11 de març, comencem el viatge amb l’Àngels, arribem a Barcelona a buscar el dorsal, dorsal 7154. Coses estranyes, estava més preocupat de trobar aparcament el dia de demà que de la cursa en si. Ens allotgem a Barberà del Vallès i intentem relaxar-nos a poques hores de l'esdeveniment. Visitem el centre comercial el Baricentro i anem a dormir aviat. Em preocupo de que el rellotge, música i roba estigui preparat. Tot està a punt. Tots a dormir.
 
12 de març, es el dia. Ens aixequem a les 5:30. Queden 3 hores, esmorzem i comencem a tirar. Arribem poc abans de les 7:00. Temps per intentar relaxar-se i fer un bon escalfament. Tot apunt per anar al calaix de sortida. 20.000 persones esperant el tret de sortida. Surt el primer calaix, el dels millors atletes, em sento bé, relaxat, gaudint de l'ambient. Sona el tret de sortida del meu calaix i començo a tirar. Aprofito cada avituallament (cada 3-5 km havia un) per hidratar-me i agafar forces. Aconsegueixo anar a un ritme desitjat (5min12) el 60% de la cursa, concretament fins el km 27. Per sobre de la llebre de les 3 hores 45.
 
Arriba el primer problema, les cames comencen a afluixar, no puc seguir aquest ritme, Decideixo baixar-lo. Aconsegueixo fer 8 km a 5min 45. Feia poc m'havia avançat la llebre del 3h 45, no podia seguir-lo. Ja en portem 35. Aqui arriba el segon problema, les cames em fan molta figa, no puc seguir corrent permanentment, tinc que anar caminant 100-200 metres cada 6 o 7 minuts, els km es feien eterns, només pensava en acabar, però cada cop anava més tocat. Petites rampes cada certs passos. Aprofito cada avituallament per remullar-me les cames i hidratar-me, tot i que el problema no era aquest, era físic.
 
Decideixo cada cop que arribo a 1 km caminar 100-150 metres i tornar a córrer. Aquí entra el públic, aquell que estava tota la cursa però que només vaig valorar en els ànims quan em veien caminar que no ens rendíssim. En tots els 42 km estava a rebentar de gent però era ara quan els necessitava, i van ser una afició 10. Només vaig veure una persona que no va estar a l’altura, un personatge, per no dir un altra paraula, que estava entre el públic, que a falta de 4-5 km als participants que veia caminant els anava dient, “va Sergi, abandona, va marta abandona....”. Em pregunto, com pot haver gent així? Però no era moment per pensar o preguntar-se coses, entre centenars de milers de persones, que havia, va ser l’únic que desentonava entre aquesta festa de l’esport.
 
Veig gent que també va parant inclús gent que necessita entrada mèdica. Segueixo tirant. Es feia etern, quan s'acaba això? Perquè no m'he quedat a Torrelameu fent la lliga ponent? Perquè he vingut aquí? Perquè no abandono? Les cames tremolen i no aguanten. Quedava 2 km i veig de molt lluny la plaça Espanya, allí on acaba la cursa, tiro com puc, intento no caminar més. Quan queda 500-600 metres el cos deixa de córrer, i passa a ser el cor, que ha tret les forces d'allà on no ni havia per acabar l’últim tram a un ritme acceptable gairebé similar als primers 27 km.
 
Ultima recta. Veig la meta i accelero al màxim de les energies que em queden. Estic arribant a la meta. Començo a recordar les padrines allí on siguin, visualitzo la cara de l’Àngels, la família, el Martí, els amics, el Lou, a tothom. Creuo la línia amb un crit de ràbia, les cames destrossades i sentint-me molt feliç. Acabo de aconseguir el repte fins fa mesos impensable. Una línia de meta, la diferència entre sentir-se un mosquit a l'home més gran del mon. Sensació irrepetible. 3hores 57m 2 seg, temps per recordar tota la vida. Posició 7790 de 16332 persones que van acabar la cursa, més els companys que no van poder arribar, ells també tenen molt mèrit. Els més de 20.000 que vam començar tenim el nostre mèrit. 20.000 històries que contar. Per alguns serà una marató més, per altres una marca personal i per gent com jo sempre serà la primera. Vull felicitar la gran cursa feta també per els companys de Mai Parem Alcarràs la Ivet i el Fran, o altres companys com el Jordi Zaragoza entre molts altres.
 
Sense paraules. Per fi entenc el que m'explicaven que se sent al acabar una marató. I ara ho podré explicar jo. El patiment i la satisfacció no ens ho podrà treure ningú.
Gracies amics. Salut, km i feina
 
 
 
Albert Dolset






No hay comentarios:

Publicar un comentario